S'SKARABAT canta The Decemberists

Vaig conèixer The Decemberists amb el seu àlbum "Picaresque". Ja em va cridar l'atenció la seva sonoritat de mescla, de guitarres i aquella bateria petitona, però sobretot, la seva forma de tractar les cançons, la veu personal i donant-li prou importància a la melodia. Jo, aleshores, estava immers en la música shoegaze, experimentava un EP amb n'Albert que anomenarem "Moments Shoegaze" i també un any més tard feia el debut de "Marfan". Sempre he escoltat moltes músiques i de tots els estils però en aquells moments no tenia temps per el grup de Portland. No serà fins uns anys més tard que, amb L'Équilibriste, viatjarem fins a Reus en un cotxe de morts i el "Picaresque" i el "Her Majesty" fou la nostra banda sonora un fotimer de quilòmetres, tant per anar com per tornar. Si una cosa admir de molts músics americans és que mai canvien la seva base. Experimenten amb el folk, l'americana o el country-rock de moltes maneres diferents però sempre acaba sonant igual. Lluny de modes. És més, les modes tornen a ells, perquè ells segueixen igual.

Com a creador, no solc fer versions d'altres músics quasi mai, ja que faig més via fent-ho jo. Amb l'Équilibriste sí n'hem feta alguna de molt selecte qualque vegada. És quan el públic ens diu "que bons!", com si les cançons pròpies mai puguin estar a l'altura que les que fa un altre artista de renom i que els agrada. En definitiva, que per aquest nadal he estat treballant amb un parell de cançons dels Decemberists, sense pretencions, per passar l'estona, les que més m'agraden de la seva discografia, i que una vegada esbudellades, desglossades, traduïdes i analitzades m'he adonat que les cançons de Colin Meloy amb les de Joan Toni Skarabat no hi ha tanta diferència, ni en la manera de contar històries ni en la forma de tractar les melodies, i fa, que a l'hora d'interpretar-les, sigui tot molt més fàcil.

Fotografia per Àngel Fuster

No perdon/Meskanoscrit II

Diuen que saber perdonar és de savis. Admir aquesta capacitat d'estimar incondicionalment sense rencors. Diuen que el temps tot ho cura, però jo "No perdon". Sóc insensible al teu dolor. Mitja vida aguantant situacions imperdonables i ara dissimul, pacient, a un racó. Merda per tu, que no et perdon. Saps que li puc fer parxe en es teu cor. El segon tall és "Meskanoscrit II"  la història de n'Alba i en Dídac que romanen en un món aniquilat, sense ningú que et digui com t'has de sentir, has de jugar o has de sofrir, adaptació del llibre del gran mestre Manuel de Pedrolo. Enregistrada anteriorment a "ple d'ineptes (2005)"; en aquest cas en versió acústica, sense més instrumentació que guitarra i veu; ajuda que el missatge sigui més fàcil d'entendre.

30 de Novembre

Com és que no fas més concerts?

Cagondell, com és que no fas més concerts? Ja tenc ganes de veure’t, cony! La veritat és que muntar un concert no és difícil. Si cerques i negocies un local que estigui bé i no molestis els veïnats, te fas la macropromo corresponent, whatsapps, esdeveniments de facebook, cartells, buidar d’equip tot el teu local, tornar-lo a muntar allà on vas, on conyo són els putos cd’s, qui ha fet els tiquets, m’he deixat uns cables, toques, te fas uns selfies per incendiar xarxes socials, acabes, torna a desmuntar l’equip i torna’l muntar al teu local a les tantes,... no ens queixarem. Qui vol peix que es banyi el cul. Ara bé, quan jugues a segona divisió se complica la cosa i quan estàs en aquest estat permanent, ja aprens a anar molt al teu aire. Ja no és que et preocupin poc les coses però vas més alerta. No sé que opinen altres companys músics, però la idea inicial d’un gran bolo sempre és idealitzat i mai s’atraca a la realitat de com t’ho havies imaginat. Si tens una gira organitzada probablement tenguis uns concerts amb dates concretes; si no t’has de preocupar de l’equip de so i disposes d’un tècnic, sempre el mateix que conegui la banda, igual pots arribar a passar molt de gust, a part dels guanys econòmics que pugui reportar, que mai és una barbaritat. Ara de no ser així entres en un autèntic percal! Sóc partidari que tothom que fa feina ha de ser remunerat, salvo siguis mestre o músic que sembla que hagis de regalar la teva tasca, i jo sóc les dues coses. No pretenc plorar ni fer llàstimes a ningú, simplement escriure en veu alta les meves reflexions. Jo sóc feliç tocant davall una porxada un dia que plou, ara el que no puc controlar és si hi ha un altre que li agradaria veure't davall la porxada aquest dia. Als que me demanen, vaig ràpid: - la cosa està mu’ mala!- i me qued tan ample. Ja no parl dels festivals d’uns fotimers de grups que només cobra l’artista principal (ara no parlaré del mal de generalitzar) perquè així et dones a conèixer. Nada, és una automentida que ens imposam a nosaltres mateixos. Més enllà de passar gust, mai sones de veritat inclòs portant el teu propi tècnic. Ja s’encarregarà algú del grup principal a que et davallin el volum per no fer-los ombra, i sempre els hi funciona. Com cony passa això en aquest mundillo plegat de radicals i punkis? Pot ser no ho som tant. Però aquest no és el problema ni molt manco. Els mallorquins no progressarem una merda fins que no ens aprenguem a estimar. L’altre dia un company m’hi va fer reflexionar. No serem ningú mentre no es reparteixin premis; premis a la millor banda, al millor disc o al millor clip o guitarrista, o per unes bones lletres, o per fabricar una gran performance, vendre i vendre'ns com els millors... a l’Auditòrium, al Teatre Principal, actes oficials on es vagi fabricant una audiència que n’estigui orgullosa del que va a veure, i sortir per premsa, ràdio, tant ordinària com digital, no basten les associacions de músics ni concursos que fa anys es van realitzant. Aprendre a estimar i fer-nos valorar. Hem agafat un roll, que aquí tothom va al seu puto aire i ens anam volant. Se m’ocorren tantes bandes que estan sorgint en aquesta terra brutals, sense oblidar les existents que no anomenaré per no entrar en prioritats. Estic parlant de música d’autor, dels que fem cançons i fem el possible per ser escoltats. Estic parlant d’unes illes petites amb un puto conglomerat de bandes boníssimes destinades a quedar-se als locals (perdonau que vagi generalitzant) però amb un públic que li fa vessa cercar, descobrir o que no en sap, quan estam tan avesats a que ens ho donin tot rossegat, però disculpau que vagi generalitzant. Com és que no faig més concerts? Perquè no em venen a escoltar, perquè sé el que em puc trobar, perquè ja no ho necessit tant, perquè no ho vull llevar del temps dels meus infants. Sempre hi haurà artistes i creadors, ara bé, està per determinar fins quan serà sostenible.

Sense pressa però sense aturar (DIY)

Treballant amb la portada del nou single "No perdon". Avui l'acab i ho envi a enfornar. Do it yourself. A veure les dates perquè el poguem engegar. Fins aviat.

"No Perdon" Nou single de Joan Toni Skarabat

En aquests moments a dins s'estudi treballant amb nou single, que igual constarà d'un o dos talls, no sé, segons me pegui sa brusca. Ara em pos amb sa portada i igual a finals de novembre llestos. A mi m'agrada molt com està quedant, natural i em remou es mateixos sentiments que quan el vaig composar. Salut i fins aviat.

"NOVEMBRE" nou vídeo de l'EP "Roïssos"

Entrevista EDR pel Mannequins

http://www.enderrock.cat/edr/numero38/noticia/247

DESCÀRREGA BANDCAMP (TUTORIAL)

Si has arribat fins aquí és molt bona senyal. Per una part, és bo per mi ja que estàs interessat/da amb els meus àlbums. Per altra banda, enhorabona. Has superat la teva por a comprar a la xarxa.

Per adquirir qualsevol dels discs a bandcamp has de fer clic a la URL de l'artista. En el meu cas seria:

https://joantoniskarabat.bandcamp.com i fes clic a l'àlbum dessitjat.

1. Fes clic a BUY NOW (veure imatge)

2. Posa la quantitat indicada. Or more és si ets molt fan o sensible amb la dura tasca dels artistes i vols col·laborar amb una quantitat superior.

3. Paga amb el teu compte de Pay Pal (si en tens no necessites tutorial). La 2ª opció posa el núm. de la teva tarja de crèdit (valen les que s'anuncien).

4. Ja estàs apunt d'acabar. Ara sortirà un requadre amb la caràtula de l'àlbum i a la dreta unes lletres que diuen DESCARGA/DOWNLOAD i a davall el format d'arxiu que vulguis: mp3 (320kbrs màx. qualitat pels reproductors estàndards) o FLAC (i altres, de més qualitat però has de tenir un reproductor específic). Atenció, no tanquis l'ordinador o mòbil fins que acabi la descàrrega et voilà...

en aquest cas, ja tens Roïssos.

CULTURA DE FER-S'HO UN MATEIX: DIY (Do it Yourself)

L'altre dia, mirant unes fotografies amb uns amics, parlarem que antigament un s'ho pensava molt abans de disparar una foto, calculava molt bé el diafragma i la velocitat i la llum solar, tot just per estalviar-te 24 pessetes que et costaria el revelatge. Ara només hem de treure el mòbil i en disparam quatre o cinc i alguna quedarà bé, segur i de no ser així ho arreglarem amb qualque filtre. Què vull dir amb això? Que sé apreciar les coses fetes a mà. Ara que tot està digitalitzat i ho veiem amb normalitat, quan una persona fa una cosa amb les seves pròpies mans ho veiem com una matada. Res, tot això per arribar a la conclusió que les màquines ens faciliten la tasca, oh i tant. Ara bé, també ens aniquilen la saviesa de com es fan les coses; obtenim resultats satisfactoris immediats però ens falta el procès. Ara tothom pot bravejar de ser professional de qualsevol tema amb un aparell telefònic a les mans o una tableta, però se'ns acaba la bateria i som uns complets inútils. A mi m'agrada punyir i aprendre. A ca nostra mai va sobrar la pasta i vaig haver de fer-ho tot per mi mateix, sempre arribava tard, però sempre obtenia el que cercava. Vaig vendre una bicicleta per comprar una guitarra perquè no podia disposar de les dues coses i no vaig dubtar en desmuntar-la perquè no sonés a multinacional; bé, de fet, poques guitarres que tenc tenen les pastilles originals de casa. Vaig aprendre música per escriure les meves composicions a mà (ara no és que sigui molt necessari, però ajuda. Ves si ajuda). Vaig aprendre a compondre de carrer i a enregistrar-me a mi mateix. Assaig-Error. Assaig-Error. Assaig-Error i aguantar a tota guarda de puristes, músics  idealistes i crítics musicals i de carrer tot el que opinaven sobre les meves cintes i dels mètodes que usava. He après a cablejar alguna guitarra i canviar-li els pots perquè soni el més semblant al que a mi m'agrada i no a un altre. L'electrònica sempre ha estat la meva vocació frustrada. Igual, amb l'ajuda d'algun amic igual em faig un parell de pedals de producció pròpia. Tot pel gust d'aprendre. Ara bé, el que més m'ha costat de tot és a autoeditar-me els discos. Aquesta ha estat una autèntica odissea. Després d'aprendre a enregistrar, masteritzar i fer portades amb el puto Photoshop dels collons, de llogar un apartament per poder entaferrar-li l'estudi de gravació, cercar concerts pels bars que et demanen quanta gent vendrà dels esdeveniments de Facebook, (així és com s'ho fan els pobres)... hem de fer una edició. Una edició que vagi en acord als teus ideals, que no es quedi el 50% dels teus drets, que et facin sentir a qualque plataforma i, tot i sentir-me que l'artista hi pinta ben poc aquí, ara que HO HE aconseguit jo mateix, per mi mateix, DIY, els discs ja no es venen; els físics perquè són un endarreriment i els digitals perquè en aquest país encara no hi ha coneixements ni costum suficients per comprar per internet, sobretot de consumir la cultura que t'agrada i ja no dic pagar per ella. Tot i així no he perdut les ganes de fer cançons però ja em moc per una altra banda.

ROÏSSOS

Fa a prop d'un any me demanaren uns amics que cantés una de les cançons primigènies, d'aquelles que fèiem als concerts, ja fa un grapat d'anys. Són sovint els sopars on t'espasses un poc els graus del vi cantant ranxeres, cumbayàs, i cançons de l'època, sempre caducada quan un ja té una edat,... i quan ja no queden cançons que podem cantar plegats sempre queda la  petició de Joan Toni i perquè no cantes...Jo, amb la modèstia de l'artista vaig dir que no me'n recordava. Era una veritat a mitges, en part, perquè no me'n recordava de la lletra, en part no sabia el to ni si hi arribaria, ja que aquets anys per motius de feina la meva veu s'ha anat deteriorant bastant (però quan estàs amb amics això dóna igual), però en part, i el que més em preocupava era no remoure els sentiments i emocions que aquestes cançons em portaven i ja tenia arraconats. Així que vaig fer la primera cançó que em va venir al cap: Nenúfars. Dues estrofes, no me'n record de la lletra, ... de puta mare, mambelletes i sigan! Quin capullo d'home que ets!! Però bé, la qüestió és que un dia de la mateixa setmana vaig baixar a l'estudi i me vaig posar a revisar carpetes i arxivadors on tenc cançons manuscrites amb els seus buratatxos i tinta escampada i me'n vaig adonar que no tenia algunes de les cançons que m'havien recordat. Què havia passat? On eren? S'havien transpaperat amb el canvi de casa? Com puc ser tan deixat? I me va entrar el pànic. És així com ara cont que me vaig fer amb aquests sis temes d'aquest EP. Escoltant algunes demos, altres recuperant una lletra arrugada, revisant algun acord, canviant maneres de tocar amb distintes guitarres, vaig endollar tot a taula, guitarra, veu, pedals i percussions i me vaig posar a cantar... i tot va venir rodat. És així com vaig enregistrar en directe (d'estudi) aquestes sis cançons que per un motiu o un altre no havien trobat l'ocasió d'incloure a cap disc, o perquè estava cansat de cantar-les, o perquè l'estil de les altres,... paranoies dels artistes i vaig decidir anomenar l'àlbum "Roïssos", com el que vaig tudar, el que no he volgut que ningú escoltés fins avui i que ara, ja no m'importa. Aquestes cançons són: Atrapat en es temps, Novembre, Quan érem tan idiotes, Cada herba, Crida i Nenúfars. 

QUAN ÉREM TAN IDIOTES

- Estau preparats?

- Home, em falten dos membres de la banda.

- Hòstia, Joan Toni, no em pots fer això.

- Ho sent molt però no depèn de mi.

- En cinc minuts vos he d'anar a anunciar.

- Hòstia, i què faig? - suspenc el bolo. Mala sort. Però ja n'estic fins als ous d'aquesta poca serietat. Ha arribat el moment de fer un pensament-.

- I sí, ha arribat el moment. Gràcies per venir a les festes de Santa Maria. Amb tots vostès... 

els Fets de Fang!!!

Vaig haver de ser ràpid. Com en cosa de cinc minuts. En Jordi -no record el seu llinatge, un amic argentí que feia una temporada s'havia fet un "loft" a dins una cotxeria quan encara no estava de moda, un local d'assaig amb sofà, llit, cuineta i un WC. Preparat per aixecar-se del llit i a tocar!- em va dir:

- "Que te pasa? T'has quedao tirao? Anda sube!"

- Que no, tipo! que no estic preparat.

Feia a prop de tres mesos que ens veiem prou horabaixes al seu garatge. Bevíem aigua d'una garrafa de cinc litres (no el que molta gent es pensa, encara que el que pensin m'és igual), parlàvem de bona música, fumàvem i, sobretot, tocàvem cançons, de qualsevol cosa i de qualsevol estil. Aquells mesos vaig aprendre moltes coses. Moltes.

En Jordi, que coneixia les meves cançons em va convèncer que pugés a l'escenari i que ell m'acompanyaria. Sense repertori. Em posaren una cadira de plàstic, bastant "cutrilla". Jo li vaig deixar la meva guitarra vella elèctrica que aquells mesos en Jordi m'havia trempat; ell me deixà una guitarra espanyola ben destartelada, però ben afinada.

- "Sube, conyo! y demuestra lo que sabes hacer".

I amb prou nervis però segur del que sabia fer, vaig pujar. Vaig saludar. El públic va aplaudir, no molt efusiu i prou emprenyat per la tardança.

- Bona nit i gràcies. Avui els Fets de Fang hem tengut un imprevist i no podrem tocar. Però ja no tornarà a passar (més que res perquè aquest seria la fi de la banda).

- Però ho mirarem de compensar. Em diuen: Joan Toni Skarabat.
Era la primera vegada que m'anunciava així. Sempre havia estat un malnom. Des de l'institut. Record els llums que s'enfosquiren. En Jordi al fons, assegut sobre un bagul vell de fusta, crec. Amb la guitarra negra fora corretja que ara té en Joan. Amb un adhesiu d'un escarabat blanc al colpejador.

Em va mirar amb la mirada perduda, entrant en situació. - Toca! Ja et segueix! Vaig començar amb el primer acord que em vengué al cap. Primer un Mi major. Després un fa# menor i així; en Jordi improvisant notes netes i plenes d'emoció, començar a fer-se el silenci i la meva veu va deixar de tremolar.

- "S'horabaixa em trenca es cap.

És d'aquelles hores que anheles.

I ses ombres se transformen".

I amb aquesta cançó, Quan érem tan idiotes, quedava inaugurat l'artista.

Pròximament a l'EP "Roïssos" 10 d'Agost del 2015.

Veus corals mecanitzades

Sempre m'ha molat aquest pedal, tot i així, no queda absolt de problemes. L'Harmony G (no és que faci tenir orgasmes explèndits, quasi) no és més que un stompbox harmonitzador, tant pot duplicar la veu (chorus) com realitzar terceres i sisenes veus, octaves, etc... tan per damunt com per davall la veu principal, activades pels acords de guitarra que executes al moment. Pareix màgia. Aquesta versió no és exacta i fa que m'agradi més. Amb això no vull dir que no prefereixi que el meu company me faci les veus i les clavem, ara bé, ja implica un altre músic. També he de dir que amb l'Harmony G si t'equivoques, ell s'equivoca amb tu i et crea unes errades perfectes i ben harmonitzades. També he de dir que sovint, si no afines bé o deixes la veu feixuga, l'stompbox fa de les seves i això fa que les interpretacions tenguin unes desafinacions, per mi, molt agradables. Tots són gusts. Ara bé, aquests són els menors dels meus problemes. On realment falla aquest pedal és en directe, ja que molts pocs tècnics s'han mostrat amables amb ell (ni amb mi, que si sóc un friki, nerd, el que sigui) i sempre els hi dispara la senyal, sense temps a provar, que si avui no he duit el micròfon bo, que si es teu micròfon no és com els que estic avesat a utilitzar, que si he de manester dues caixes d'injecció,... vamos que si no duc el meu material - "no demanem impossibles"- i si el duc perquè no el coneixen. Però, una vegada, vaig coincidir amb dos nerds com jo. No sé que nomien. Va ser a la plaça de s'Escorxador. No sé si pel morbo o no, endollaren l'stompbox com les vaig demanar. S'hi entretengueren. Feren les proves necessàries i, voitlà... aquell dia les veus sonaren precioses com mai les havia sentit. I jo que estava a punt de desfer-me d'ell. Sempre ho veuràs. Idò aquest disc l'he enregistrat íntegrament amb l'Harmony G per tal de crear una sonoritat diferent. I no he tengut cap problema. Salut i a viure.

"Roïssos" 10 d'Agost

Renous, cony que agradables!

Déu sap els anys que m'he passat depurant les mescles, que sonin perfectes, sense cap renou, amb noise gates, més tard buidant pistes a mà, llevant les masses dels instruments, etc... sabent que la pista perdia qualitat en pro de llevar renous. I després l'hem d'engreixar amb altres plugins perquè no soni tan magre. Ara que estem en un moment on no fa falta seguir els estàndards, perquè els estàndards cauen pel seu propi pes; la gent escolta el que vol i quan vol, les emissores clàssiques estan obsoletes en un món on les persones escolten la música que volen i no les que ofereixen les directrius d'aquestes i un moment on la música ha desaparegut dels canals de TV... És el moment de fer les coses d'una altra manera. "Si no vols sonar com ho fa tothom, no treballis com ho fa tothom". A la música enregistrada tot fa renou: els ventiladors dels ordinadors, les pistes de veu on es colen ocellets, respiracions, un que riu, un cotxe que passa, el telèfon de la veïnada, etc... (sé que hi ha estudis on tot això que coment no passa), els amplificadors de guitarra sí que foten renou (aquell renou tan agradable de vàlvula encalentint-se) i els instruments, inclòs els més ben trempats, fan renou. Després de varies tomes de cada pista, quan donam un tema per finalitzat ve la tasca penosa de buidar renous. Record en Curro Viera que quan parlàvem de fotografia me deia sempre: "El granulado es bonito". Idò sí, parlant de música, el renou és maco. Sobretot en enregistraments en directe, que ens fa veure que hi ha humans a l'escenari i equips de so de veritat. Llavors, no es tracta d'estar escoltant renous amb música de fons però sí, de no obsessionar-nos. Que hi ha persones tocant darrera unes màquines.

Stompbox i pandereta: Seguint el ritme!!

M'agraden els solistes que usen stompboxes i m'agrada usar-lo a mi també. Fou un regal que em feren i reconec que em venia gros fins a dia d'avui. Portar el ritme tu mateix quan toques totsol, sol ser més eficaç del que ens pensem. Quan el cantant toca la guitarra/piano sap en quins moment ha de baixar o pujar la intensitat per no tapar-se la veu un mateix i amb la part rítmica, igual. El músic sap quan pot necessitar de l'ajuda d'uns cops ben pegats a moments concrets de les seves cançons i ho farà a ritme que està portant en aquell precís instant i això no té preu. En definitiva, es tracta de passar l'estona i jo ho faig, i punt.

SHURE PE86L

El Shure PE86L és un micròfon cardioide unidireccional que sorgí pel 1985 i que vaig utilitzar per enregistrar gairebé totes les demos de Joan Toni Skarabat. La veritat que té un timbre molt concret. Aquests anys he utilitzats distints tipus de micròfons de condensador per altres àlbums, les dinàmiques i la comoditat a l'hora de cantar són molt diferents; ara bé, cada vegada que escolt gravacions fetes amb el Shure, a pesar de si sona millor o pitjor, sempre em dóna la sensació que el to que desprèn és molt personal, i juntament amb els compressors que vaig usar en aquell moment és com he volgut enregistrar aquestes darreres sis cançons. Esper que us agradin.

Roïssos by Skarabat - 10 d'Agost 2015

S'Skarabat prepara nou EP per aquest 2015

Joan Toni Skarabat entre a estudi per enregistrar nou EP que igual es publicarà aquest any. Sense pressa i sense pausa.