Vaig conèixer The Decemberists amb el seu àlbum "Picaresque". Ja em va cridar l'atenció la seva sonoritat de mescla, de guitarres i aquella bateria petitona, però sobretot, la seva forma de tractar les cançons, la veu personal i donant-li prou importància a la melodia. Jo, aleshores, estava immers en la música shoegaze, experimentava un EP amb n'Albert que anomenarem "Moments Shoegaze" i també un any més tard feia el debut de "Marfan". Sempre he escoltat moltes músiques i de tots els estils però en aquells moments no tenia temps per el grup de Portland. No serà fins uns anys més tard que, amb L'Équilibriste, viatjarem fins a Reus en un cotxe de morts i el "Picaresque" i el "Her Majesty" fou la nostra banda sonora un fotimer de quilòmetres, tant per anar com per tornar. Si una cosa admir de molts músics americans és que mai canvien la seva base. Experimenten amb el folk, l'americana o el country-rock de moltes maneres diferents però sempre acaba sonant igual. Lluny de modes. És més, les modes tornen a ells, perquè ells segueixen igual.
Com a creador, no solc fer versions d'altres músics quasi mai, ja que faig més via fent-ho jo. Amb l'Équilibriste sí n'hem feta alguna de molt selecte qualque vegada. És quan el públic ens diu "que bons!", com si les cançons pròpies mai puguin estar a l'altura que les que fa un altre artista de renom i que els agrada. En definitiva, que per aquest nadal he estat treballant amb un parell de cançons dels Decemberists, sense pretencions, per passar l'estona, les que més m'agraden de la seva discografia, i que una vegada esbudellades, desglossades, traduïdes i analitzades m'he adonat que les cançons de Colin Meloy amb les de Joan Toni Skarabat no hi ha tanta diferència, ni en la manera de contar històries ni en la forma de tractar les melodies, i fa, que a l'hora d'interpretar-les, sigui tot molt més fàcil.
 |
| Fotografia per Àngel Fuster |
