QUAN ÉREM TAN IDIOTES

- Estau preparats?

- Home, em falten dos membres de la banda.

- Hòstia, Joan Toni, no em pots fer això.

- Ho sent molt però no depèn de mi.

- En cinc minuts vos he d'anar a anunciar.

- Hòstia, i què faig? - suspenc el bolo. Mala sort. Però ja n'estic fins als ous d'aquesta poca serietat. Ha arribat el moment de fer un pensament-.

- I sí, ha arribat el moment. Gràcies per venir a les festes de Santa Maria. Amb tots vostès... 

els Fets de Fang!!!

Vaig haver de ser ràpid. Com en cosa de cinc minuts. En Jordi -no record el seu llinatge, un amic argentí que feia una temporada s'havia fet un "loft" a dins una cotxeria quan encara no estava de moda, un local d'assaig amb sofà, llit, cuineta i un WC. Preparat per aixecar-se del llit i a tocar!- em va dir:

- "Que te pasa? T'has quedao tirao? Anda sube!"

- Que no, tipo! que no estic preparat.

Feia a prop de tres mesos que ens veiem prou horabaixes al seu garatge. Bevíem aigua d'una garrafa de cinc litres (no el que molta gent es pensa, encara que el que pensin m'és igual), parlàvem de bona música, fumàvem i, sobretot, tocàvem cançons, de qualsevol cosa i de qualsevol estil. Aquells mesos vaig aprendre moltes coses. Moltes.

En Jordi, que coneixia les meves cançons em va convèncer que pugés a l'escenari i que ell m'acompanyaria. Sense repertori. Em posaren una cadira de plàstic, bastant "cutrilla". Jo li vaig deixar la meva guitarra vella elèctrica que aquells mesos en Jordi m'havia trempat; ell me deixà una guitarra espanyola ben destartelada, però ben afinada.

- "Sube, conyo! y demuestra lo que sabes hacer".

I amb prou nervis però segur del que sabia fer, vaig pujar. Vaig saludar. El públic va aplaudir, no molt efusiu i prou emprenyat per la tardança.

- Bona nit i gràcies. Avui els Fets de Fang hem tengut un imprevist i no podrem tocar. Però ja no tornarà a passar (més que res perquè aquest seria la fi de la banda).

- Però ho mirarem de compensar. Em diuen: Joan Toni Skarabat.
Era la primera vegada que m'anunciava així. Sempre havia estat un malnom. Des de l'institut. Record els llums que s'enfosquiren. En Jordi al fons, assegut sobre un bagul vell de fusta, crec. Amb la guitarra negra fora corretja que ara té en Joan. Amb un adhesiu d'un escarabat blanc al colpejador.

Em va mirar amb la mirada perduda, entrant en situació. - Toca! Ja et segueix! Vaig començar amb el primer acord que em vengué al cap. Primer un Mi major. Després un fa# menor i així; en Jordi improvisant notes netes i plenes d'emoció, començar a fer-se el silenci i la meva veu va deixar de tremolar.

- "S'horabaixa em trenca es cap.

És d'aquelles hores que anheles.

I ses ombres se transformen".

I amb aquesta cançó, Quan érem tan idiotes, quedava inaugurat l'artista.

Pròximament a l'EP "Roïssos" 10 d'Agost del 2015.