Cagondell, com és que no fas més concerts? Ja tenc ganes de veure’t, cony! La
veritat és que muntar un concert no és difícil. Si cerques i negocies un local
que estigui bé i no molestis els veïnats, te fas la macropromo corresponent,
whatsapps, esdeveniments de facebook, cartells, buidar d’equip tot el teu
local, tornar-lo a muntar allà on vas, on conyo són els putos cd’s, qui ha fet
els tiquets, m’he deixat uns cables, toques, te fas uns selfies per incendiar
xarxes socials, acabes, torna a desmuntar l’equip i torna’l muntar al teu local
a les tantes,... no ens queixarem. Qui vol peix que es banyi el cul. Ara bé,
quan jugues a segona divisió se complica la cosa i quan estàs en aquest estat
permanent, ja aprens a anar molt al teu aire. Ja no és que et preocupin poc les
coses però vas més alerta. No sé que opinen altres companys músics, però la idea
inicial d’un gran bolo sempre és idealitzat i mai s’atraca a la realitat de com
t’ho havies imaginat. Si tens una gira organitzada probablement tenguis uns concerts
amb dates concretes; si no t’has de preocupar de l’equip de so i disposes d’un
tècnic, sempre el mateix que conegui la banda, igual pots arribar a passar molt
de gust, a part dels guanys econòmics que pugui reportar, que mai és una
barbaritat. Ara de no ser així entres en un autèntic percal! Sóc partidari que
tothom que fa feina ha de ser remunerat, salvo siguis mestre o músic que sembla
que hagis de regalar la teva tasca, i jo sóc les dues coses. No pretenc plorar
ni fer llàstimes a ningú, simplement escriure en veu alta les meves reflexions. Jo sóc feliç tocant davall una porxada un dia que plou, ara el que no puc controlar és si hi ha un altre que li agradaria veure't davall la porxada aquest dia. Als que me demanen, vaig ràpid: - la cosa està mu’ mala!- i me qued tan ample.
Ja no parl dels festivals d’uns fotimers de grups que només cobra l’artista
principal (ara no parlaré del mal de generalitzar) perquè així et dones a conèixer.
Nada, és una automentida que ens
imposam a nosaltres mateixos. Més enllà de passar gust, mai sones de veritat
inclòs portant el teu propi tècnic. Ja s’encarregarà algú del grup principal a
que et davallin el volum per no fer-los ombra, i sempre els hi funciona. Com
cony passa això en aquest mundillo plegat de radicals i punkis? Pot ser no ho som tant. Però aquest no és el
problema ni molt manco. Els mallorquins no progressarem una merda fins que no
ens aprenguem a estimar. L’altre dia un company m’hi va fer reflexionar. No
serem ningú mentre no es reparteixin premis; premis a la millor banda, al
millor disc o al millor clip o guitarrista, o per unes bones lletres, o per fabricar una gran performance, vendre i vendre'ns com els millors... a l’Auditòrium, al Teatre Principal,
actes oficials on es vagi fabricant una audiència que n’estigui orgullosa del
que va a veure, i sortir per premsa, ràdio, tant ordinària com digital, no
basten les associacions de músics ni concursos que fa anys es van realitzant.
Aprendre a estimar i fer-nos valorar. Hem agafat un roll, que aquí tothom va al seu puto aire i ens anam volant. Se m’ocorren tantes bandes que estan sorgint en aquesta terra brutals, sense
oblidar les existents que no anomenaré per no entrar en prioritats. Estic
parlant de música d’autor, dels que fem cançons i fem el possible per ser
escoltats. Estic parlant d’unes illes petites amb un puto conglomerat de bandes
boníssimes destinades a quedar-se als locals (perdonau que vagi generalitzant) però
amb un públic que li fa vessa cercar, descobrir o que no en sap, quan estam tan
avesats a que ens ho donin tot rossegat, però disculpau que vagi generalitzant.
Com és que no faig més concerts? Perquè no em venen a escoltar, perquè sé el que
em puc trobar, perquè ja no ho necessit tant, perquè no ho vull llevar del
temps dels meus infants. Sempre hi haurà artistes i creadors, ara bé, està per determinar fins quan serà sostenible.
