DESCÀRREGA BANDCAMP (TUTORIAL)

Si has arribat fins aquí és molt bona senyal. Per una part, és bo per mi ja que estàs interessat/da amb els meus àlbums. Per altra banda, enhorabona. Has superat la teva por a comprar a la xarxa.

Per adquirir qualsevol dels discs a bandcamp has de fer clic a la URL de l'artista. En el meu cas seria:

https://joantoniskarabat.bandcamp.com i fes clic a l'àlbum dessitjat.

1. Fes clic a BUY NOW (veure imatge)

2. Posa la quantitat indicada. Or more és si ets molt fan o sensible amb la dura tasca dels artistes i vols col·laborar amb una quantitat superior.

3. Paga amb el teu compte de Pay Pal (si en tens no necessites tutorial). La 2ª opció posa el núm. de la teva tarja de crèdit (valen les que s'anuncien).

4. Ja estàs apunt d'acabar. Ara sortirà un requadre amb la caràtula de l'àlbum i a la dreta unes lletres que diuen DESCARGA/DOWNLOAD i a davall el format d'arxiu que vulguis: mp3 (320kbrs màx. qualitat pels reproductors estàndards) o FLAC (i altres, de més qualitat però has de tenir un reproductor específic). Atenció, no tanquis l'ordinador o mòbil fins que acabi la descàrrega et voilà...

en aquest cas, ja tens Roïssos.

CULTURA DE FER-S'HO UN MATEIX: DIY (Do it Yourself)

L'altre dia, mirant unes fotografies amb uns amics, parlarem que antigament un s'ho pensava molt abans de disparar una foto, calculava molt bé el diafragma i la velocitat i la llum solar, tot just per estalviar-te 24 pessetes que et costaria el revelatge. Ara només hem de treure el mòbil i en disparam quatre o cinc i alguna quedarà bé, segur i de no ser així ho arreglarem amb qualque filtre. Què vull dir amb això? Que sé apreciar les coses fetes a mà. Ara que tot està digitalitzat i ho veiem amb normalitat, quan una persona fa una cosa amb les seves pròpies mans ho veiem com una matada. Res, tot això per arribar a la conclusió que les màquines ens faciliten la tasca, oh i tant. Ara bé, també ens aniquilen la saviesa de com es fan les coses; obtenim resultats satisfactoris immediats però ens falta el procès. Ara tothom pot bravejar de ser professional de qualsevol tema amb un aparell telefònic a les mans o una tableta, però se'ns acaba la bateria i som uns complets inútils. A mi m'agrada punyir i aprendre. A ca nostra mai va sobrar la pasta i vaig haver de fer-ho tot per mi mateix, sempre arribava tard, però sempre obtenia el que cercava. Vaig vendre una bicicleta per comprar una guitarra perquè no podia disposar de les dues coses i no vaig dubtar en desmuntar-la perquè no sonés a multinacional; bé, de fet, poques guitarres que tenc tenen les pastilles originals de casa. Vaig aprendre música per escriure les meves composicions a mà (ara no és que sigui molt necessari, però ajuda. Ves si ajuda). Vaig aprendre a compondre de carrer i a enregistrar-me a mi mateix. Assaig-Error. Assaig-Error. Assaig-Error i aguantar a tota guarda de puristes, músics  idealistes i crítics musicals i de carrer tot el que opinaven sobre les meves cintes i dels mètodes que usava. He après a cablejar alguna guitarra i canviar-li els pots perquè soni el més semblant al que a mi m'agrada i no a un altre. L'electrònica sempre ha estat la meva vocació frustrada. Igual, amb l'ajuda d'algun amic igual em faig un parell de pedals de producció pròpia. Tot pel gust d'aprendre. Ara bé, el que més m'ha costat de tot és a autoeditar-me els discos. Aquesta ha estat una autèntica odissea. Després d'aprendre a enregistrar, masteritzar i fer portades amb el puto Photoshop dels collons, de llogar un apartament per poder entaferrar-li l'estudi de gravació, cercar concerts pels bars que et demanen quanta gent vendrà dels esdeveniments de Facebook, (així és com s'ho fan els pobres)... hem de fer una edició. Una edició que vagi en acord als teus ideals, que no es quedi el 50% dels teus drets, que et facin sentir a qualque plataforma i, tot i sentir-me que l'artista hi pinta ben poc aquí, ara que HO HE aconseguit jo mateix, per mi mateix, DIY, els discs ja no es venen; els físics perquè són un endarreriment i els digitals perquè en aquest país encara no hi ha coneixements ni costum suficients per comprar per internet, sobretot de consumir la cultura que t'agrada i ja no dic pagar per ella. Tot i així no he perdut les ganes de fer cançons però ja em moc per una altra banda.

ROÏSSOS

Fa a prop d'un any me demanaren uns amics que cantés una de les cançons primigènies, d'aquelles que fèiem als concerts, ja fa un grapat d'anys. Són sovint els sopars on t'espasses un poc els graus del vi cantant ranxeres, cumbayàs, i cançons de l'època, sempre caducada quan un ja té una edat,... i quan ja no queden cançons que podem cantar plegats sempre queda la  petició de Joan Toni i perquè no cantes...Jo, amb la modèstia de l'artista vaig dir que no me'n recordava. Era una veritat a mitges, en part, perquè no me'n recordava de la lletra, en part no sabia el to ni si hi arribaria, ja que aquets anys per motius de feina la meva veu s'ha anat deteriorant bastant (però quan estàs amb amics això dóna igual), però en part, i el que més em preocupava era no remoure els sentiments i emocions que aquestes cançons em portaven i ja tenia arraconats. Així que vaig fer la primera cançó que em va venir al cap: Nenúfars. Dues estrofes, no me'n record de la lletra, ... de puta mare, mambelletes i sigan! Quin capullo d'home que ets!! Però bé, la qüestió és que un dia de la mateixa setmana vaig baixar a l'estudi i me vaig posar a revisar carpetes i arxivadors on tenc cançons manuscrites amb els seus buratatxos i tinta escampada i me'n vaig adonar que no tenia algunes de les cançons que m'havien recordat. Què havia passat? On eren? S'havien transpaperat amb el canvi de casa? Com puc ser tan deixat? I me va entrar el pànic. És així com ara cont que me vaig fer amb aquests sis temes d'aquest EP. Escoltant algunes demos, altres recuperant una lletra arrugada, revisant algun acord, canviant maneres de tocar amb distintes guitarres, vaig endollar tot a taula, guitarra, veu, pedals i percussions i me vaig posar a cantar... i tot va venir rodat. És així com vaig enregistrar en directe (d'estudi) aquestes sis cançons que per un motiu o un altre no havien trobat l'ocasió d'incloure a cap disc, o perquè estava cansat de cantar-les, o perquè l'estil de les altres,... paranoies dels artistes i vaig decidir anomenar l'àlbum "Roïssos", com el que vaig tudar, el que no he volgut que ningú escoltés fins avui i que ara, ja no m'importa. Aquestes cançons són: Atrapat en es temps, Novembre, Quan érem tan idiotes, Cada herba, Crida i Nenúfars. 

QUAN ÉREM TAN IDIOTES

- Estau preparats?

- Home, em falten dos membres de la banda.

- Hòstia, Joan Toni, no em pots fer això.

- Ho sent molt però no depèn de mi.

- En cinc minuts vos he d'anar a anunciar.

- Hòstia, i què faig? - suspenc el bolo. Mala sort. Però ja n'estic fins als ous d'aquesta poca serietat. Ha arribat el moment de fer un pensament-.

- I sí, ha arribat el moment. Gràcies per venir a les festes de Santa Maria. Amb tots vostès... 

els Fets de Fang!!!

Vaig haver de ser ràpid. Com en cosa de cinc minuts. En Jordi -no record el seu llinatge, un amic argentí que feia una temporada s'havia fet un "loft" a dins una cotxeria quan encara no estava de moda, un local d'assaig amb sofà, llit, cuineta i un WC. Preparat per aixecar-se del llit i a tocar!- em va dir:

- "Que te pasa? T'has quedao tirao? Anda sube!"

- Que no, tipo! que no estic preparat.

Feia a prop de tres mesos que ens veiem prou horabaixes al seu garatge. Bevíem aigua d'una garrafa de cinc litres (no el que molta gent es pensa, encara que el que pensin m'és igual), parlàvem de bona música, fumàvem i, sobretot, tocàvem cançons, de qualsevol cosa i de qualsevol estil. Aquells mesos vaig aprendre moltes coses. Moltes.

En Jordi, que coneixia les meves cançons em va convèncer que pugés a l'escenari i que ell m'acompanyaria. Sense repertori. Em posaren una cadira de plàstic, bastant "cutrilla". Jo li vaig deixar la meva guitarra vella elèctrica que aquells mesos en Jordi m'havia trempat; ell me deixà una guitarra espanyola ben destartelada, però ben afinada.

- "Sube, conyo! y demuestra lo que sabes hacer".

I amb prou nervis però segur del que sabia fer, vaig pujar. Vaig saludar. El públic va aplaudir, no molt efusiu i prou emprenyat per la tardança.

- Bona nit i gràcies. Avui els Fets de Fang hem tengut un imprevist i no podrem tocar. Però ja no tornarà a passar (més que res perquè aquest seria la fi de la banda).

- Però ho mirarem de compensar. Em diuen: Joan Toni Skarabat.
Era la primera vegada que m'anunciava així. Sempre havia estat un malnom. Des de l'institut. Record els llums que s'enfosquiren. En Jordi al fons, assegut sobre un bagul vell de fusta, crec. Amb la guitarra negra fora corretja que ara té en Joan. Amb un adhesiu d'un escarabat blanc al colpejador.

Em va mirar amb la mirada perduda, entrant en situació. - Toca! Ja et segueix! Vaig començar amb el primer acord que em vengué al cap. Primer un Mi major. Després un fa# menor i així; en Jordi improvisant notes netes i plenes d'emoció, començar a fer-se el silenci i la meva veu va deixar de tremolar.

- "S'horabaixa em trenca es cap.

És d'aquelles hores que anheles.

I ses ombres se transformen".

I amb aquesta cançó, Quan érem tan idiotes, quedava inaugurat l'artista.

Pròximament a l'EP "Roïssos" 10 d'Agost del 2015.